Si et trobes en conflicte i intentes arribar voluntàriament i per tu mateix a un acord, és un repte.
En ruptura de parella, encara que actualment és una situació normalitzada, és sempre dolorosa, suposa un risc de pèrdues afectives i és difícil de portar a terme. Si existeix diàleg i entesa entre les parts, serà el millor, la ruptura serà amistosa, si no es així, estarem davant d’una ruptura contenciosa.
És d’ús habitual acudir a la via judicial, i esperar que el jutge doni la raó a un o a l’altre en un allau justícia. La solució, al ser imposada, serà difícil d’encaixar en la nova vida familiar en ruptura. A més, durant el procediment judicial es solen incrementar nous elements de disputa que no existien en l’inici del litigi. L’escalada va en augment, es perd el control del conflicte, la desorientació és màxima i cada vegada es troben més lluny de l’acord i les estratègies de solució que els provoca dany, dolor i sofriment.
Si hi han fills/es menors el sofriment es fa extensiu. Un dels deures més importants dels progenitors es crear espais de seguretat i respecte de cara als seus fills/es. Els conflictes, si no es resolen de manera positiva, interfereixen en el cicle evolutiu dels menors. A curt termini, en podem trobar amb problemes de dolors freqüents, de panxa, de cap, desmais, sentir-se malalt, problemes de regulació emocional, retraïment social, irritabilitat o augment de comportaments disruptius, dificultats per dormir, sentiments de culpa i deteriorament acadèmic.
A llarg termini, símptomes d’ansietat, depressió i problemes d’autoestima.
Per dinàmiques de relació familiar , es probable que alguns d’ells hagin après que la manipulació, l’engany, la mentirà o el xantatge són eines legitimes per aconseguir reconeixement, valoració o per veure’s complits els seus desitjos. D’altres, construiran les seves relacions amb temor a ser rebutjats, sentiments d’abandó, desconfiança i inseguretat.
Aquests efectes negatius deriven de la conflictivitat, no de la separació dels pares en si mateixa. Perquè els conflictes si es resolen positivament, sembla ser que no tenen efectes contraproduents als infants/es. Els conflictes solucionats produeixen poca angoixa a les criatures.
D’aquesta manera, els pares, ara parella no conjugal, i tot i que no disposin d’una relació meravellosa, tenen el deure de treballar colaborativament en benefici dels seus fills/es ja que és vital pel seu desenvolupament emocional, cognitiu i de relació. Sense oblidar la importància de la salut mental i el creixement personal de tots membres del la família. El pare i la mare, com “socis parentals” és positiu que sàpiguen com abstreure’s del seus conflictes de contingut i de relació per negociar la seva “societat” de manera òptima.
Tanmateix penso que és una tasca difícil i complexa, sobretot per parelles amb historial de continua conflictivitat i desqualificacions en el temps. Les dinàmiques de relació són d’atac i defensa mútua. Per exemple, defensar al propi fill/a, encara que sigui en l’objectiu de procurar el millor per ell/a, si es dona de manera individual i sense comptar amb l’altre pare/mare, al ser unilateral, es transforma en un atac que continuarà amb la defensa de l’altre mantenint el bucle de la conflictivitat.
La guerra fa molt de mal, i potser no serà possible avançar sense ajuda externa. La Mediació Familiar és una alternativa ADR (Alternative Dispute Resolution) que ofereix una sortida en situacions com aquestes. És un procediment que té estructura, és de caràcter voluntari i confidencial per facilitar la comunicació entre les persones. Ajudar-les a entendre’s elles mateixes i mútuament per aconseguir que cerquin per elles mateixes la solució al conflicte que tenen, amb l’acompanyament d’una persona mediadora.
De fet, la Mediació familiar, és encara una desconeguda entre nosaltres; i amb l’objectiu d’avançar en el seu ús per impulsar-la en la ciutadania, en el març de 2020 s’aprovà en el Govern de la Generalitat un avantprojecte de llei, en el qual els jutges podran forçar una sessió de mediació (la primera, informativa) per evitar que les separacions i la custòdia dels fills acabin en judici. Entenc que és una manera d’imposar la obligatorietat com a pas previ i abans d’haver intentat una demanda judicial. Tot i que considero que és un esforç que està pensat per disminuir la litigiositat i augmentar la coresponsabilitat de les parelles i fomentar el diàleg abans d’arribar als jutjats. Cal afegir, que l’obligatorietat de la primera sessió informativa no és un bon predictor de la voluntarietat de les parts, i en la pitjor de les situacions, pot ser un simple tràmit sense voluntarietat. I la mediació sense voluntarietat no és mediació. Juntament amb la imparcialitat, la confidencialitat i la neutralitat forma part dels quatre principis fonamentals. Cal destacar que la voluntarietat és imprescindible pel procediment de mediació en si mateix, i perquè es pugui considerar-se com a tal. Atorga a les parts l’espai de llibertat per a decidir per elles mateixes, i en aquest sentit, és totalment imprescindible la voluntat per solucionar el conflicte, que no és limita en la voluntat d’iniciar el procediment i esperar a veure que passa, sinó la convençuda decisió de mantenir el procés en l’objectiu d’aconseguir concloure l’acord o millorar la relació.
Si aquest principi no és compleix, i la mediació no s’entén com una oportunitat de canvi per a millorar relacions deteriorades i/o malmeses que mantenen un fort impacte negatiu pels fills/es, tal com he explicat abans, aleshores ens trobem davant d’un obstacle insalvable per la mediació amb l’incapacitat de la parella d’arribar per si mateixes a l’acord derivant que un jutge, un tercer, prengui la decisió d’organitzar les seves relacions familiars i la vida.
Comments